Ser obedients
Quant que ens costa ser obedients!. Ens costa i no ens agrada perquè sovint confonem l’obediència amb el compliment de quelcom a la força o contra la pròpia voluntat i ho vivim com un atemptat a la pròpia llibertat.
Però l’obediència de la fe és just tot el contrari, un autèntic exercici de llibertat interior.
La paraula obeir ve del llatíi significa saber escoltar. L’obediència doncs, no implica una submissió alienant, sinó un ser receptiu, captar una realitat en la seva fondària per a pensar-la, analitzar-la i discernir-la amb llibertat. Una llibertat que ens mou a deixar enrere les nostres seguretats, interessos, pors, afeccions i abandonar-nos confiadament, sense reserves, malgrat les renúncies que impliqui, malgrat les incerteses i les pors que se’ns plantegin, malgrat les incomprensions i incomoditats que puguem percebre... perquè tenim la confiança plena que, amb tot, quelcom de bo, que no ens ha esta del tot revelat, ens espera en aquest SÍ. Sabem veure aquest bé que ens esguarda més enllà del que és aparent?
Què ens ho impedeix veure?
De què ens hem de desprendre per a dir un SÍ confiat, com el de Maria, a la nostra llibertat?
Tiempo de Adviento II
Cuánto nos cuesta obedecer!. Nos cuesta y no nos gusta porque a menudo confundimos la obediencia con el cumplimiento de algo a la fuerza o contra la propia voluntad y lo vivimos como un atentado a la propia libertad.
Pero la obediencia es justo todo lo contrario, un auténtico ejercicio de libertad interior.
La palabra obedecer viene del latín y significa saber escuchar. La obediencia pues, no implica una sumisión alienante, sino un ser receptivo, captar una realidad en su profundidad para pensarla, analizarla y discernir con libertad. Una libertad que nos mueve a dejar atrás nuestras seguridades, intereses, miedos, aficiones y abandonarnos confiadamente, sin reservas, a pesar de las renuncias que implique, a pesar de las incertidumbres y los miedos que nos planteen , a pesar de las incomprensiones e incomodidades que podamos percibir ... porque tenemos la confianza plena que, algo bueno , que no nos ha sido del todo revelado, nos espera en este SÍ. ¿Sabemos ver este bien que nos mira más allá de lo aparente?
¿Qué nos lo impide ver?
¿De qué debemos desprendernos para decir un SÍ confiado, como el de María, a nuestra libertad?